El 1312, un concili posava fi a l’antiga Orde del Temple. En conseqüència, es parlà d´assignar els béns que els templers tenien al regne de València a l’Orde de l’Hospital. Jaume II, tement un enriquiment perillós dels hospitalers, inicià una sèrie d’ambaixades amb el papa amb la finalitat d’aconseguir la creació d’una nova orde militar amb els béns que templers i hospitalers tenien al Regne de València. A més, el rei es comprometia a aportar la vila reial de Montesa, on tindria que radicar el convent de l’orde. L’elecció de Montesa com a seu de la nova institució obeeix a diversos factors: d’una banda, el fet de trobar-se en la frontera sud del regne, amb territoris ja conquerits però amb nombrosa població musulmana; d’altra, la seua situació estratègica controlant la vall de Montesa, via d’accés natural cap a Castella.
Pannell ceràmic que recrea la fundació de l’Orde de Montesa.
Gustavo Bacarisas, Sevilla, 1929.
El 10 de juny de 1317, el papa Joan XXII promulgà la butlla de fundació de l’Orde de Santa Maria de Montesa. Amb tot, no s’instituí oficialment fins al 22 de juliol de 1319, en una cerimònia que presidí el mateix rei en Jaume al palau reial de Barcelona.
La base territorial de la institució quedà constituïda per les següents localitats:
En conjunt, un territori format por propietats en seixanta-huit viles o llocs, amb una població per a 1320 d’unes 28.000 persones aproximadament. A partir d’aquell moment, alguns llocs acabaren convertint-se en municipis, altres es van despoblar i alguns senzillament, van desaparéixer. Però, básicament, el nucli del patrimoni de l’Orde de Montesa es mantingué amb pocs canvis fins la desamortització de 1835. Sols hi hagué una alteració important: la pèrdua definitiva de la vila de Peníscola el 1488.
En quant als membres de l’Orde, els prodríem agrupar en dos, d’una banda els dedicats, al menys teòricament, a la guerra, creuats cavallers, segons les regles de l’orde de cavalleria a partir del 1393; d’altra, els religiosos, dedicats a la pregària al convent de Montesa o al servei de les parròquies on l’Orde tenia el dret de nomenar el rector. Tant frares clergues com frares cavallers havien de mantindre els tres vots clàssics: castedat, pobresa i obediència. Aquesta situació canvià per al grup dels cavallers l’any 1558, quan l’últim mestre de l’Orde, fra Pedro Luis Galcerán de Borja, va contraure matrimoni. Això obrí la porta al casament dels cavallers, que a partir d’aleshores ho podien fer amb permís del mestre, circumstància que finalment ratificà la Santa Seu amb dues butlles papals a l’efecte, despatxades en 1584 i 1588.
A la vila de Montesa la jurisdicció que exercia l’Orde estava en mans del cavaller que regia l’ofici de sotsclauer. El govern al castell-convent s’exercia a través de tres personatges: el prior, que era la dignitat eclesiàstica més important, el sotscomanador, que feia les funcions d’alcaid del castell, i el sotsclauer abans nomenat.
En 1592 Felip II assumí el govern de l’Orde amb el títol d’Administrador Perpetuo. Finalitzava així un llarg procés que havia dut als reis de la monarquia hispànica a controlar les ordes militars peninsulars: Montesa a la Corona d’Aragó i Santiago, Calatrava i Alcàntara a la Corona de Castella. A partir d’aleshores, l’Orde de Montesa passà a ser governada a través de la figura del lloctinent general, cavaller de l’hàbit en qui delegava el rei la seua jurisdicció i que necessàriament havia der residir al regne de València. Des de la Cort, el monarca comptà amb l’assessor general, també montesià, i el Consell Suprem de la Corona d’Aragó, que exercí de consell particular de l’Orde de Montesa. Aquesta situació començà a canviar a partir de la supressió dels furs valencians el 1707 i de forma més clara en 1738, doncs en morir l’assessor general fra Vicente Monserrat, es suprimí el càrrec i les seues competències passaren al Consejo de las Órdenes Militares.
El 1748 un terratrèmol i les seues rèpliques van enderrocar el castell-convent de Montesa, soterrant entre les runes la major part dels seus moradors. Conseqüència d’aquella catàstrofe, el 7 de juliol del mateix any els frares supervivents es traslladaren a València, al palau del Temple, propietat de l’Orde i residència aleshores del lloctinent general, on es va construir un nou convent que va poder inaugurar-se, amb la benedicció de l’església, el 4 de novembre de 1770.
El 1837 s’extinguiren definitivament els senyorius jurisdiccionals, passant els béns de l’Orde de Montesa, de manera progressiva, a mans particulars.
A partir d’aleshores i fins al dia de hui –doncs els religiosos anaren desapareixent al prohibir-se nous ingressos–, les ordes militars hispàniques quedaren reduïdes a corporacions nobiliàries de cavallers emparades per la monarquia, al continuar els reis d’Espanya en l’administració perpètua dels maestrats. Des del punt de vista eclesiàstic, el bisbe de Ciudad Real exerceix el càrrec honorífic de bisbe-prior de les ordes de Montesa, Santiago, Calatrava i Alcántara.
A hores d’ara hi han 56 cavallers de Montesa, sent el Mestre-Administrador Perpetu el rei Felipe VI.
